Unes postres molt ràpides i senzilles de fer

A la cuina passa sovint que no disposem de gaire temps per preparar els plats que volem elaborar. És aleshores quan apreciem el valor de receptes que siguin senzilles i ràpides de fer. Com aquesta que us presento en aquesta entrada, que no pot ser més simple, tret que ens mengem la fruita directament tal com la comprem al mercat.

Ens trobem a la primavera, època de maduixes i maduixots, entre altres tipus de fruites i verdures, i per això és bo que en consumim degut a les seves propietats nutritives, trobar-se en el seu punt òptim de maduració i tenir la millor relació qualitat/preu en el mercat.

La gràcia d’aquesta recepta consisteix en el contrast de sabors que aconseguim: el dolç del sucre, per una banda, i l’àcid dels maduixots, per una altra, gràcies a la solubilitat de la fructosa de la fruita pel sucre. Però convé que els consumim poc després de la seva preparació, per tal que mantinguin la seva consistència.

Ingredients per a 2 persones:

300 gr. de maduixots frescos
2 cullerades rases de sucre roig

Recepta:

Tallar i eliminar el recobriment verd dels maduixots. Rentar-los bé sota l’aixeta per eliminar els possibles productes químics que puguin tenir. Un cop escorreguts, tallar-los a trossos, a una mida convenient per menjar-los amb cullereta. Afegir per sobre dues cullarades rases de sucre roig, remenar bé i deixar macerar. Feu-ho uns 15 minuts abans de l’àpat, per donar prou temps a que els maduixots desprenguin la seva aigua, però que mantinguin encara el seu cos i no quedin massa fofos. En aquesta recepta és important aconseguir que els maduixots desprenguin el seu propi líquid, però que mantinguin la seva consistència. Per això és recomanable consumir-los poc després de la seva elaboració.

Un petit truc:

Si volem que aquestes siguin unes postres de dia de festa podem acompanyar-les d’un parell de cullerades de nata de pastisseria (l’autèntica….mmmhhh) per ració. Aleshores seran ja unes postres per a nota.

Una pizza semicasolana

En aquesta entrada em ve de gust parlar d’una pizza que hem fet fa uns dies. En dic “semicasolana” perquè, tot i que ha estat feta a casa, per qüestió de conveniència he fet servir una massa de pa de les que ja venen preparades. Al mercat se’n poden trobar d’algunes marques que són força dignes i que ajuden a estalviar molt de temps. Evidentment, si disposem de temps i ganes no hi ha res comparable a una massa elaborada per un mateix.

Les pizzes són uns d’aquests aliments que s’agraeixen pel seu bon gust i la seva gran versatilitat. De fet la idea no pot ser més senzilla: es tracta de posar diversos ingredients sobre una base de massa de pa, disposats sobre una fina capa de salsa de tomàquet i recoberts amb una certa quantitat de formatge mozzarella, i deixar-los coure en un forn a temperatura elevada.

Per a mi, la gràcia de les pizzes és que hi pots afegir tota mena d’ingredients que et vinguin de gust. Tant poden ser verdures i hortalisses (pebrot, espàrrec, carbassó, carxofa, porro, etc.), com diferents tipus de carn i embotits (pernil dolç i salat, fuet, llonganissa, xoriç, salami, etc.), a més d’olives de tota mena, xampinyons i molts altres ingredients que se’ns ocorrin.

Però és que a més ofereixen el gran avantatge d’adaptar-se al que tinguis al rebost i a la nevera en el moment de preparar-les. Així, per exemple, en aquesta que us mostro a les fotos vaig fer servir pebrot vermell, olives verdes, pernil dolç i pernil ibèric. Però la combinació podria haver estat qualsevol altra en funció, com dic, del què disposem en aquell moment.

Aquesta vegada he volgut posar dues fotos de la pizza. Una ja preparada amb tots els ingredients, però abans de coure-la, i l’altra una vegada cuita, després de passar el temps corresponent al forn. Ho he volgut fer per comparar com el procés de cocció modifica l’aspecte, la textura, la composició i la digestibilitat dels seus ingredients en origen. A mi això em resulta molt interessant i em permet valorar la gran funció que té la cuina a les nostres vides.

Per acabar voldria destacar un fet important: el gust i la qualitat d’una pizza elaborada a casa d’aquesta manera no tenen res a veure amb el de les pizzes fabricades industrialment que venen als supermercats. És un altre nivell. Proveu-ho, si no ho heu fet encara, i ja m’ho direu…. Bon profit!!!

Ingredients per a 3-4 persones:

1 base de pizza rectangular de 385 gr. (de les que ja venen preparades)
4 cullerades de salsa de tomàquet
1/2 pebrot vermell mitjà
un potet petit d’olives verdes farcides
60 gr. de pernil dolç
60 gr. de pernil ibèric
125 gr. de formatge mozzarella (els d’origen italià li donen un toc més genuí)
un raig d’oli d’oliva
un polsim d’orenga

Recepta:

Posar el forn a escalfar a 220º durant 10 minuts. Desenrotllar la massa ja preparada i estendre-la sobre una safata del forn. Posar la salsa de tomàquet per sobre i escampar-la fins a obtenir una fina capa homogènia. Afegir i repartir els ingredients que volgeu per sobre de la massa, després de tallar-los a trossos. Per últim afegir el formatge mozzarella, també tallat a trossos, i repartir-lo per tota la superfície, de forma més o menys regular. Posar la safata al forn i deixar coure la pizza durant uns 10-12 minuts. Retirar i deixar refredar una mica abans de servir.

Un petit truc:

Si afegiu un polsim d’orenga i un raig d’oli d’oliva per tota la superfície abans de coure aconseguireu un aspecte i un gust de la pizza encara més bons.

Pollastre adobat amb pebrots

Avui em ve de gust parlar d’un plat molt senzill i gustós que vaig elaborar fa uns dies. La veritat és que una bona part del seu mèrit és del pollastraire que em va vendre els trossos de pollastre ja adobats, del qual haig de descobrir la fòrmula de la seva recepta. Vaig intentar que em digués quins ingredients contenia l’adob, però no vaig aconseguir més resposta que la de “és una barreja d’espècies”.

La barreja d’espècies, en definitiva, va donar un to exòtic al plat, en el que predominava el gust d’alguna mena de pebrot vermell picant, que evocava plats de carns abobades de la cuina del Magrib. Tenint en compte l’èxit de l’experiència, m’aplicaré en la recerca dels possibles ingredients de la “fórmula secreta” del meu pollastraire. I si en sabeu més que jo sobre aquesta matèria, us animo a que ens digueu quins ingredients creieu que pot tenir aquest adob, a partir del que es veu a la fotografia (llàstima que els ordinadors no ens permetin transmetre gustos i aromes a distància….encara).

Ingredients per a 3 persones:

600 gr. de pollastre adobat (a partir de trossos del pit)
2 pebrots mitjans (un de verd i un de vermell)
5 cullerades d’oli d’oliva
una mica de sal

Recepta:

Rentar els pebrots i tallar-los a trossos (en aquest cas a mi m’agradat fer-los en forma de rombes d’uns 2 cm). Coure’ls en una paella amb 2 cullerades d’oli, a foc baix, durant una mitja hora, afegint-hi una mica de sal al començament de la cocció i remenant de tant en tant. Passat aquest temps, retirar els pebrots del foc i reservar. En la mateixa paella afegir 3 cullerades més d’oli i coure el pollastre adobat durant uns minuts, remenant sovint fins aconseguir que tots els trossos de pollastre quedin ben cuits. Afegir els pebrots cuits abans, deixar escalfar un parell de minuts més i servir.

Fotografia:

Aquesta vegada l’he posada en format Polaroid, el qual m’agrada particularment.

Pastanaga marinada amb vinagre de Mòdena

En  aquesta entrada us vull proposar una senzilla amanida de pastanaga, que té com a particularitat el fet d’haver estat marinada amb vinagre de Mòdena. Com deveu saber, aquest tipus de vinagre té un color i una aroma característics, que el fan molt apreciat per preparar amanides i tota mena de salses. En aquest cas el plat que us proposo és d’aquells que es preparen en pocs minuts i resulten molt saborosos.

La gràcia d’aquesta amanida es troba en el contrast de sabors dels ingredients, entre el dolç de la pastanaga i l’àcid endolcit del vinagre de Mòdena. Us animo a que  la tasteu i gaudiu d’aquest entrant ben senzill i gustós alhora. Bon profit!

Ingredients per a 2 persones:

2 pastanagues mitjanes
3-4 culleradetes d’oli d’oliva
2 culleradetes de vinagre de Mòdena
sal

Recepta:

No pot ser més senzilla. Pelar i rentar bé les pastanagues. Ratllar-les amb un ratllador més aviat fi. Afegir la sal, l’oli d’oliva i el vinagre. Remenar la pastanaga ben remenada amb una cullera perque s’impregni bé de tots els ingredients. Deixar reposar l’amanida al menys un quart d’hora, a fi d’aconseguir l’efecte de la marinada del vinagre sobre la pastanaga. De tant en tant podeu tornar a remenar la barreja per a que la maceració de la pastanaga sigui més uniforme.

Un petit truc:

Com més fina ratlleu la pastanaga més ràpid serà el temps de la seva maceració, però també és interessant que quedi una textura adequada per a mastegar i sentir la combinació dels gustos dolç i àcid esmentats abans. Podeu experimentar amb vàries mides fins trobar el gruix que us agradi més.

Unes faves estofades amb botifarra negra

Es parla sovint de la conveniència de consumir productes de temporada, tant per trobar-se en el seu millor moment de desenvolupament, com pel fet de tenir els preus més baixos en el mercat. Un d’aquests productes en aquests moments són les faves. Per a nosaltres són un tipus de verdura que ens agrada menjar de tant. Per això fa uns dies ens vàrem decidir a fer-ne com a primer plat, però acompanyades també de pèssols, botifarra negra i uns trossets de pernil ibèric per a donar-li gust. El resultat de tot plegat va ser el que us mostro a la foto. En aquesta ocasió, aquesta meravella gastronòmica la va cuinar la Isabel, la meva dona.

Ingredients per a 2 persones:

1,5 Kg. de faves tendres (sense pelar)
300 gr. de pèssols frescos (també sense pelar)
2 cebes tendres grosses
6 rodanxes de botifarra negra
30 gr. de pernil ibèric
2 cullarades d’oli d’oliva
sal

Recepta:

Pelar les faves i els pèssols (una feina entretinguda, que porta el seu temps) i tallar les cebes a trossos. Posar un rajolí d’oli i abocar un quart de vas d’aigua en una olla de mida adequada. Posar-la al foc  a nivell mitjà. Abocar les faves, els pèssols i les cebes a l’olla, afegir-hi una mica de sal, tapar-la i deixar coure entre 20 i 30 minuts, per tal que quedin estofades. En una paella apart coure lleugerament, amb una mica d’oli, les rodanxes de botifarra negra i el perfil ibèric tallat a trossets. Retirar del foc quan aquests ingredients comencin a estar dauradets. En els últims minuts de cocció de les faves i els pèssols rectificar de sal i deixar coure fins que estiguin al punt. En el moment de servir afegir-hi les rodanxes de botifarra i els trossets de pernil pel damunt. El plat estarà així llest per portar a taula.

Una sopa ràpida de fideus amb cigrons

Avui em ve gust parlar d’una sopa de fideus amb cigrons que fem de tant en tant a casa. Les sopes són un d’aquells plats que passen molt bé en un àpat, ja sigui un dinar o un sopar, i acostumen a ser preparacions en general molt saludables. De sopes en podem fer de totes menes i amb una varietat molt àmplia d’ingredients, però en el cas que ens ocupa en aquesta entrada m’ha interessat parlar d’una en concret, ideal per quan anem apurats de temps, ja que es prepara en menys d’un quart d’hora, i que és gustosa i nutritiva alhora.

Per aconseguir aquest temps d’elaboració tan curt hem de partir, lògicament, d’ingredients ja preparats, com és el cas del brou i dels cigrons. Les dues coses les podem elaborar a casa a partir dels seus ingredients en origen, però per a la cuina del dia a dia resulta molt pràctic disposar, com dic, d’aquests ingredients ja llestos per consumir. Als supermercats podem trobar marques de brou de pollastre, envasat en bricks, i de cigrons, envasats en pots de vidre, que no porten conservants i que, tot i ser d’elaboració industrial, són força dignes.

Ingredients per a 2 persones:

Mig litre de brou de pollastre
Dues cullerades ben plenes de fideus fins (del nº O)
Dues cullerades ben plenes de cigrons

Recepta:

Posar el brou a escalfar en una olla de mida adequada, a foc intens, i portar-lo a ebullició. Quan bulli, afegir els fideus i els cigrons. Deixar coure uns 5 minuts i retirar del foc. La sopa ja estarà llesta.

Un petit truc:

Tapeu l’olla amb una tapa si voleu que el brou s’escalfi i arribi a ebullició més ràpidament. El vapor que es genera internament en els recipients tancats ajuda a accelerar el procés d’escalfament dels líquids que contenen. Aquest efecte és especialment interessant quan vulguem cuinar un plat el més ràpid possible i, de fet, és el principi en el que es basen les olles a pressió.