Una variant d’amanida caprese

Ens trobem en ple estiu i aquest és un període de l’any en què venen de gust plats refrescants i sense gaires complicacions. És un moment de prendre molt líquid per hidratar el cos i, apart de l’aigua i les begudes, ho podem fer també ingerint sopes fredes, amanides fresques i fruites de tota mena.

En aquesta entrada vull fer un petit homenatge a la cuina italiana, de la qual sóc un fan, i parlar-vos d’una variant d’amanida caprese  (*) que vaig elaborar a casa fa uns dies. Com sabreu, aquesta amanida porta tomàquet, formatge mozzarella i alfàbrega fresca. En dic variant ja que la recepta que vaig preparar no és exactament igual que l’original. Com que en aquell moment no tenia alfàbrega, en lloc seu vaig fer servir orenga com a planta aromàtica.

El resultat és el que podeu veure a la foto. Reconec que el gust i la presentació són força diferents als de la recepta original, però a la cuina ja se sap que has de fer servir en cada moment allò que tens al rebost. En qualsevol cas, però, penso que aquesta variant va quedar també molt digna. A la fi, el més important és la qualitat i la frescor dels ingredients utilitzats. Ja friso per fer-ne una amb la recepta original amb uns tomàquets madurats a la planta,  acabats de collir, i unes quantes fulles d’alfàbrega fresca!!

Ingredients per a 2 persones:

2 tomàquets mitjans
125 gr. de formatge mozzarella
una cullereta d’orenga
oli d’oliva i sal

Recepta:

La recepta no pot ser més senzilla. Rentem bé els tomàquets, els tallem a rodanxes més aviat primes i en fem meitats de cada una d’elles, si volem fer una presentació com la de la foto. Tallem també el formatge mozzarella a rodanxes fines i partim cada una per la meitat. Ho disposem tot sobre una safata gran, per capes, primer els tomàquets i després la mozzarella pel damunt. Afegim una mica de sal, repartim l’orenga i amanim tot plegat, de forma generosa, amb un bon oli d’oliva. L’amanida ja estarà llesta per portar a taula. Que la gaudiu.

(*)  Es creu que el nom original prové de l’illa de Capri, que forma part de la regió italiana de la Campània. S’acostuma a servir com a entrant (antipasto).

Un clàssic: calamars a la romana

Totes les cuines del món tenen els seus clàssics. La cuina mediterrània, com no podia ser d’una altra manera, també. I és que, com s’acostuma a dir, els clàssics sempre seran els clàssics, és a dir, els plats que per la seva provada elaboració, gust i eficàcia són els que ens marquen la referència.

Avui em ve de gust parlar d’un d’aquests plats clàssics: els famosos calamars a la romana. Es tracta d’una variant dels diferents tipus de peix arrebossat que podem trobar a la cuina mediterrània, que destaca per la típica forma rodona dels calamars tallats com anelles i és el que els fa inconfusibles (bé, gairebé inconfusibles, ja que les anelles de ceba arrebossades també tenen un aspecte similar).

Un cop a taula constitueixen tota una delícia per al paladar a condició, com passa gairebé sempre amb els plats d’elaboració senzilla, que la matèria primera sigui fresca i de qualitat. Així, doncs, en aquest cas caldrà que ens proveïm en una peixeteria de confiança i, posats a demanar, demanarem també que ens netegin els calamars i ens els tallin a rodanxes.

Ingredients per a 2 persones:

2 calamars grossos
100 gr. de farina
2 ous
oli i sal

Recepta:

Posem una bona quantitat d’oli en una paella i l’escalfem a foc mitjà. Posem la farina en un plat fondo i l’escampem per tota la superfície. En un altre plat fondo trenquem els ous, afegim la sal i els remenem amb una forquilla. Mentre l’oli es va escalfant, anem enfarinant les anelles de calamar i després les untem amb els ous batuts, fins a tenir-ne una quantitat que càpiga bé a la paella. Quan l’oli estigui ben calent, posem els calamars a coure i els fregim uns pocs minuts, a banda i banda, fins que quedin ben dauradets. Repetirem les operacions anteriors, fins a completar totes les anelles de calamar que tinguem, incloses les potes i els tentacles. Un cop fregides posem les anelles en una safata, sobre un parell de fulls de paper de cuina, per tal d’extreure l’excés d’oli que puguin tenir. Deixem reposar uns minuts, retirem el paper de cuina i ja podrem servir a taula. Que disfruteu amb les delícies que ens proporciona el mar!!

Un petit truc:

Si en lloc de la farina feu servir pa ratllat molt fi, que ja vingui preparat amb una barreja d’all i julivert, com el que jo vaig fer servir en els calamars de la fotografia, afegireu un plus gustatiu al plat. Com sempre, totes les variants són a discreció i gust del consumidor.

Un arròs amb verdures

Haig de confessar que l’arròs és un dels meus aliments preferits. M’agrada gairebé de qualsevol manera: ja sigui com arròs blanc, arròs a la cubana, arròs amb verdures, arròs amb carn, arròs amb peix, arròs amb formatge (risotto), com a paella, arròs eixut o arròs caldós …. en la majoria dels casos el trobo un menjar que ve molt de gust i que, a més, és molt digestiu i saludable.

Malgrat això, després de veure la vintena d’entrades que porto fins a la data en el meu blog, de les quals només dues fan referència a plats d’arròs, ningú diria que la meva afició per aquest tipus d’aliment sigui en realitat tan gran. La veritat, però, és que us puc assegurar que és així i que si fins ara he no estat gaire prolífic al respecte no és per manca d’un interès i dedicació reals, si no senzillament perquè altres plats han cridat més la meva atenció.

En les meves properes entrades procuraré, per tant, que aquesta preferència meva pels plats d’arròs vingui reflectida com es mereix i amb més freqüència. Començo, doncs, parlant en aquesta entrada d’un arròs amb verdures molt bo que vaig preparar fa uns dies i que em ve de gust compartir amb vosaltres.

Ingredients per a 4 persones:

320 gr. d’arròs
100 gr. de mongetes tendres
1/2 carbassó
1/2 porro
1/2 pebrot vermell
1/2 pastanaga
4 grans d’all
1 litre de brou de verdures
oli i sal

Recepta:

En primer lloc posem el brou de verdures a escalfar. Seguidament rentem bé  (i pelem, si és el cas) totes les verdures i les tallem en forma de daus petits. Pelem i tallem els alls en làmines petites. Aboquem 3 cullerades d’oli en una paella, l’escalfem i afegim totes les verdures i els alls un cop estigui calent. Remenem i deixem coure uns minuts a foc mitjà. Quan estiguin una mica cuites afegim l’arròs, remenem i deixem coure uns instants, fins que es torni d’un color translúcid. A continuació hi aboquem el brou calent, afegim la sal, portem la paella a ebullició i deixem coure uns 20 minuts. Entre mig de la cocció, hi afegim més aigua calenta i rectifiquem de sal, en cas necessari. Un cop acabada la cocció retirem del foc i diexem reposar uns minuts abans de portar-lo a taula. Haurem preparat així un arròs de gust deliciós. Us convido a que el tasteu!!

Un petit truc:

Si feu servir un recipient (paella o cassola baixa) del tipus de fundició, que sigui pesant i tingui una base gruixuda, aconseguireu que la calor es reparteixi més uniformement i, per tant, que l’arròs i les verdures quedin més ben cuites. La diferència de gust respecte d’un recipient de xapa embutida, més senzill i econòmic, és molt notable.

És temps de cireres: aprofitem-ho!

Ens trobem en plena temporada de cireres, que omplen d’un intens, agradable i sensual color vermell els nostres mercats. A casa nostra són nombroses les zones productores d’aquest fruit, per la qual cosa val la pena aprofitar-ho. Com a consumidors intel·ligents, penso que ens hem d’adherir al moviment que propugna el consum d’aliments de proximitat i de temporada, per diversos motius. Els més evidents són els avantatges que presenten aquests aliments en termes de costos mediambientals i econòmics.

Però és que, a més, comprar la fruita i la verdura de temporada ens permet consumir-la en el seu punt òptim de creixement i maduració, aconseguint gaudir així del seu millor gust i de totes les seves propietats nutritives. Sense oblidar els beneficis addicionals que representa per a l’economia local i els seus productors.

A més del seu atractiu físic i gustatiu, les cireres en aporten també nombrosos beneficis nutricionals. Entre ells el de ser riques en fibra, element essencial per a un bon trànsit intestinal, i en fructosa i altres hidrats de carboni. Contenen també quantitats importants de potassi i, en menor mesura, de calci i magnesi, a més de petites quantitats de vitamines A i C. Però el més destacable és el seu contingut d’antioxidants, que són els que li donen el seu color característic. En definitiva, tota una font de salut per al nostre cos.

En aquesta entrada no incloc cap recepta particular, ja que el que més m’agrada d’aquesta fruita és consumir-la tal i com ens la proporciona la natura, sense més ni més. Tot i així, en els darrers dies he trobat dues webs interessants que contenen vàries receptes fetes amb elles, que m’han agradat i que, per aquest motiu, vull compartir amb vosaltres. Salut!!!

http://www.cuina.cat/ca/cireres.php

http://eladerezo.hola.com/recetario/mermelada-de-cerezas.html

Unes taronges amb mel i nous

La rapidesa i facilitat de preparació són dues qualitats que aprecio molt en el moment d’elaborar un plat. En general, qui més qui menys, anem  força mancats de temps i, per aquest motiu, els plats senzills de preparació ràpida resulten molt pràctics i convenients. Si a més d’això no cal posar els aliments al foc per coure’ls, millor que millor. En  aquest sentit val la pena tenir-ne uns quants al nostre receptari, per anar tirant d’ells en els moments que ens convingui i que poguem fer-ho d’una manera variada.

Les postres que us vull presentar en aquesta ocasió entrarien dins d’aquesta categoria. Es tracta d’un plat elaborat en cru fet a base de taronges, mel i nous. La barreja d’ingredients és realment senzilla i la combinació de tots ells resulta una delícia per al paladar. Us convido a tastar-lo, doncs ve a ser com una simfonia de textures i sabors, on el gust àcid de la taronja es barreja amb el dolç de la mel, i tot dos troben el contrapunt del gust amarg de les nous. Sens dubte pot ser una molt bona elecció com a postres per a un dia diferent o especial.

Ingredients per a 4 persones:

3-4 taronges grans
6 nous pelades
mel

Recepta:

No pot ser més senzilla. Pelem les taronges i les tallem en rondanxes regulars. Trenquem les nous pelades en trossos petits. En el moment de servir a taula emplatem les rodanxes de taronja, hi posem els trossets de nou pel damunt i hi aboquem un bon raig de mel per sobre. El plat ja estarà preparat. Que el gaudiu.

Un petit truc:

Si fem servir un recipient de mel amb tap de setrill o bé amb tapa a la part inferior, com el d’algunes marques que venen al mercat, podrem controlar i repartir molt millor la quantitat de mel que aboquem per sobre de les taronges i les nous. Si a més d’això la mel és d’alguna varietat floral (romaní, farigola, til·ler, eucaliptus, etc.), hi afegirem un plus de valor gustatiu al plat.

Una fideuada a la meva manera

Posats a la cuina, la pràctica demostra que hi ha plats que admeten àmplies variacions, ja sigui pels ingredients que es fan servir, ja sigui per l’ordre o la seqüència de les passes a seguir per a la seva elaboració. En aquest sentit, penso que les paelles i les fideuades, entre molts d’altres, entrarien perfectament dins d’aquesta categoria.

Això ve a que en aquesta entrada us vull parlar d’una fideuada que vaig preparar fa poc. El diccionari descriu la fideuada com un “guisat de fideus cuits en una paella amb un sofregit, peix i marisc”. Així, doncs, tot el que s’adigui amb aquesta definició li podem posar l’etiqueta de “fideuada”. En aquest cas vaig fer servir uns fideus del nº 0, els més fins que venen al mercat, un sofregit de ceba i tomàquet, i una dotzena de gambes, com a tot representant del món mariner (tret, naturalment, del brou de peix).

Reconec que la manca d’alguna mena de peix, que és un dels signes d’identitat de la fideuada, desvirtuava la seva naturalesa, però la veritat és que en aquesta ocasió em va interessar que servís com a primer plat, i no com a plat únic, que és el que la fideuada pot servir si les racions de fideus, peix i marisc són generoses. És per això que al títol de l’entrada parlo d’aquesta fideuada feta “a la meva manera”. Afortunadament la cuina és molt flexible i permet adaptar-se en cada cas als gustos i necessitats de cadascú. Segur que vosaltres també la feu a la vostra manera, i no per això serà menys digna.

Ingredients per a 4 persones:

320 gr. de fideus fins (del nº 0)
1 ceba gran
3-4 tomàquets mitjans
12 gambes
oli d’oliva i sal
1 litre de brou de peix

Recepta:

Posar el brou de peix en un pot i escalfar (si el brou el fem en aquell mateix moment, posem les peces de peix i marisc a l’aigua en fred). Abocar un raig d’oli en una paella i coure les gambes uns minuts fins que quedin daurades. Treure del foc i reservar. Separar els caps de les gambes del cos. Afegir els caps al brou de peix i deixar que vagi fent xup xup. Pelar la ceba i tallar-la ben fina. Tot seguit ratllar els tomàquets. Afegir un altre raig d’oli a la mateixa paella en què hem cuit les gambes i deixar coure la ceba. Quan comenci a agafar color afegir-hi els tomàquets, remenar i deixar coure uns minuts fins que el seu líquid es redueixi. Afegir aleshores els fideus, barrejar-los amb el sofregit i remenar-los uns instants amb una cullera de fusta. Quan estiguin ben impregnats, abocar-hi el brou de peix, que abans haurem colat amb l’ajuda d’un “xino”. Després afegir-hi la sal i les gambes. Apujar el foc i deixar coure uns minuts, seguint les indicacions del fabricant dels fideus. Si heu fet servit fideus dels més fins, en qüestió de 4-5 minuts serà suficient. Quan els fideus estiguin cuits, retirar del foc i deixar reposar un parell de minuts abans de servir. Si voleu, podeu arrodonir aquest plat servint-lo acompanyat d’una salsa d’allioli suau.

Sobre la fotografia:

A la fideuada de la fotografia la majoria de les gambes no hi apareixen per estar recobertes pels fideus, però us puc assegurar que hi eren!! Per una altra banda hi podreu apreciar uns trossets d’oliva, pebrot i all que no surten mencionats a la recepta. Això té una explicació senzilla: apart dels tomàquets de la recepta hi vaig afegir unes restes de salsa de tomàquet que tenia a la nevera, que vaig voler aprofitar. Ja ho sabeu: a la cuina hem de procurar no llençar res.

Un bacallà al pil pil amb un look italià

El bacallà al pil pil és un plat típic de la gastronomia basca que s’elabora amb bacallà de qualitat, oli d’oliva, alls i bitxos. Es tracta d’un plat de gust exquisit i molt apreciat pels amants de la bona cuina. Tradicionalment es feia amb cassoles de fang, que s’anaven remenant damunt d’un foc suau amb moviments giratoris durant una bona estona. El so produit amb aquest moviment és precisament el que dóna nom al plat.

De  forma anàloga a la maionesa, l’allioli i altres salses fetes a base d’oli, la salsa pil pil és el resultat de l’emulsió entre la gelatina que conté el bacallà amb l’oli de la seva cocció. Això dóna lloc a una salsa característica d’un color més o menys daurat depenent del color i tipus d’oli emprat, el qual es recomana que sigui oli d’oliva verge suau. La seva elaboració és relativament senzilla, però cal tenir en compte alguns detalls importants per tal que arribi a quallar, tal com explico a l’apartat de la recepta.

En aquest cas parlo d’un bacallà al pil pil amb un look italià, ja que la composició amb els pebrots cuits que l’acompanyen han evocat en la meva memòria els colors verd, blanc (del bacallà) i vermell propis de la bandera italiana. No hi busqueu cap metàfora ni significat concret a aquest muntatge. Simplement és que m’encanten els pebrots….

Ingredients per a 4 persones:

4 talls de bacallà dessalat
4 grans d’all
1/2 pebrot vermell
l1 pebrot verd
250 ml. d’oli d’oliva extra verge suau

Recepta:

El millor bacallà per aquesta recepta és el que trobem a les bacallaneries, ja dessalat i al punt de sal. En aquest sentit és bo proveïr-se en una botiga de confiança. En primer lloc tallem a trossos els pebrots verd i vermell d’acompanyament. Els coem en una paella amb un bon raig d’oli, hi afegim sal i els retirem un cop cuits. Per una altra banda pelem els alls i els laminem. En una paella aboquem la resta de l’oli, que com heu vist a la llista d’ingredients és una quantitat important, ja que el bacallà ha de quedar força negat, i l’escalfem a foc mitjà. Quan estigui calent hi afegim els alls i els deixem coure un moment (si voleu un plat amb més picardia, li podeu afegir també mig bitxo tallat a rodanxes). Quan els alls agafin una mica de color els retirem. A continuació baixem el foc i  hi afegim els talls de bacallà per la banda on no hi ha la pell. Els deixem coure uns 4 minuts, els hi donem la volta i deixem coure uns altres 4 minuts, aproximadament, remenant de tant en tant la paella. Veureu que dins l’oli es van formant uns puntets blancs, que és on va a parar la gelatina que desprèn el bacallà. Un cop cuit, el retirem i deixem refredar l’oli. Això és imprescindible per a que emulsioni amb la gelatina (per sobre dels 80º no hi manera que ho faci). Quan l’oli s’hagi temperat, agafem un colador metàl·lic petit i comencem a fer moviments circulars continuats en una àrea de la paella on es vegin els puntets blancs. Si les condicions són les adequades, poc a poc veureu com l’oli comença a emulsionar i es comença a fer la salsa pil pil en aquella àrea. Continueu fent moviments circulars per tota la superfície, fins que la resta de l’oli qualli per a tota la paella.  Quant la salsa estigui feta, tornar a posar els talls de bacallà a la paella i escalfar a foc suau uns instants, immediatament abans de servir a taula, juntament amb els pebrots d’acompanyament. El resultat serà un plat espectacular, ideal per a un dia de festa.

Un consell:

Si aquest plat no us surt a la primera, no desespereu. És fàcil que passi. Si la salsa pil pil no us qualla pot ser degut a que el bacallà no conté prou gelatina, o bé a que la temperatura de l’oli és massa elevada, o també a que hi hagi un excés d’oli. Feu algunes proves amb diferents tipus de bacallà i temperatures i quantitats d’oli fins a trobar la combinació apropiada per aconseguir aquesta meravella gastronòmica. L’esforç, sense cap mena de dubte, s’ho val.

Unes creps de pernil cuit amb formatge de raclet

De tant en tant, a la cuina ve de gust experimentar i tastar coses noves que et permetin sortir de la rutina habitual. El concepte de “cosa nova” és molt relatiu i, òbviament, dependrà en cada cas de les experiències culinàries que cadascú hagi pogut tenir al llarg de la vida.

Tot això ve a que fa uns dies vaig preparar unes creps de pernil cuit amb formatge de raclet, que ens van agradar molt a la família. De creps ja n’havíem tastat abans de diferents tipus, tant a dins com a fora de casa. Les més habituals acostumen a estar fetes amb farciments dolços, com per exemple melmelades, fruites o xocolata, acompanyades en ocasions de gelat o nata, per fer-ne un plat més complet. En aquests casos serveixen molt bé com a postres o berenars.

En canvi, quan es tracta que serveixin com a entrants o plats únics, en el cas d’un àpat lleuger, sembla més addient que el seu farciment contingui ingredients salats. És el cas de la combinació que us proposo en aquesta entrada. Espero que us agradi.

Ingredients per a 4 persones:

Per fer les creps:
125 cc. de llet
1 ou
80 gr. de farina
20 gr. de mantega
un polsim de sal
Pel farciment:
4 rodanxes de pernil cuit
8 làmines de 20 gr. de formatge de raclet

Recepta:

En primer lloc preparem la salsa de les creps. Per fer-la ens farà falta un vas alt de batedora. Hi abocarem la llet, l’ou, la mantega desfeta i el polsim de sal. Ho remenarem bé amb la batedora. Hi afegirem la farina i tornarem a batre, ben batut, fins aconseguir una massa líquida de textura uniforme. D’aquesta manera la salsa ja estarà llesta.

Abocarem un rajolí d’oli en una paella i la posarem a escalfar, a foc mitjà. Escamparem l’oli per tota la paella amb moviments circulars. Quan la paella estigui ben calenta hi abocarem un cullerot de la salsa de creps. Deixarem coure fins que se solidifiqui. Donarem la volta i deixarem coure de l’altre costat. Afegirem de seguida dues làmines de formatge de raclet al centre i una rodanxa de pernil cuit per sobre. Deixarem coure uns segons per a que es fongui el formatge. Doblegarem la crep dues vegades, fins que quedi en forma de quart de cercle. Donarem la volta i acabarem de coure. Un cop cuita retirarem del foc. Repetirem el procés amb la resta de creps i servirem ràpidament a taula perquè no es refredin.

Com podreu veure, aquesta és una recepta molt ràpida i senzilla de fer. Amb ella podreu degustar un plat saborós, en el que contrasten els gustos dolços de la crep i el pernil cuit amb el gust cremós i característic del formatge de raclet. Tasteu-la i ja m’ho direu.

Un flam de mató

Avui em ve de gust parlar d’unes postres originals que vaig preparar fa uns dies. La idea em va venir arran d’uns flams de mató molt gustosos que compro de vegades en una màquina expenedora de làctics que hi ha a la sortida del metro (sí, sí, una màquina expenedora de làctics, heu llegit bé). Com que m’agraden molt he tractat de fer-ne a casa i reproduïr-los a escala més gran per a tota la família. El resultat ha estat el que podeu veure a la foto. Val la pena. Us el recomano.

Ingredients per a 8-10 persones:

300 gr. de mató
200 ml. de nata líquida
300 ml. de llet
150 gr. de sucre
2 sobres de quallada

Recepta:

En primer lloc preparem el caramel que anirà per sobre del flam. Per fer-lo ens farà falta un cassó, que posarem al foc després d’haver-hi abocat 2 o 3 cullerades de sucre (uns 50 gr.). Deixem coure, sense deixar de remenar, fins que es torni líquid, moment en que l’apartarem del foc i l’abocarem al fons del motlle on anem a fer el flam.

Per preparar la massa agafeu un pot i poseu-hi primer el mató, després els sobres de quallada, seguit del sucre restant i la nata líquida. Tritureu amb la batedora. Quan el mató estigui desfet, aboqueu-hi la llet i torneu a batre, fins que quedi una massa fina i homogènia.

Ompliu el motlle amb la barreja del pot i poseu-lo per sobre d’una safata amb aigua, per coure el flam al bany maria, per tal que la temperatura de cocció sigui uniforme. La cocció la farem al forn, a uns 180º, deixant-lo entre 45 i 60 minuts, fins que es vegi que vagi quallant pel centre. No cal que qualli completament. Ho deixarem que ho faci posant-lo a la nevera durant algunes hores. Per aquest motiu és aconsellable preparar aquestes postres d’un dia per l’altre.

Com podeu veure aquesta és una recepta molt fàcil de fer. Amb ella podreu degustar unes postres ben dolces i sorprendre a la vostra família, amics o convidats amb unes postres diferents. Tota una experiència per al paladar.

Un petit truc:

Si en lloc de la batedora convencional feu servir una batedora manual o mecànica de varetes aconseguireu mantenir la textura grumollosa pròpia del mató, la qual cosa li donarà un toc rústic al flam que resulta molt interessant.

Gall d’indi a la planxa

El gall d’indi és una opció molt interessant quan el que volem és preparar un plat de carn blanca que ens aporti proteïnes de qualitat, però amb una baixa quantitat de greix. Per una altra banda ens permet també sortir de la rutina que representa el consum més o menys regular de carn vermella en forma de bistecs, mitjanes, filets, hamburgueses o mandonguilles, entre altres modalitats.

En aquesta entrada he optat per un senzill plat de gall d’indi a la planxa, acompanyat d’una barreja de carbassó amb pebrots. El plat no pot ser més simple i es prepara en qüestió de minuts. Els trossos de carn corresponen en aquest cas a la part de la cuixa, tallats en diagonal amb l’ajuda d’una serra, per tal d’obtenir uns talls de mida adequada com a racions individuals.

Ingredients per a 3 persones:

3 talls de gall d’indi (de la part de la cuixa)
1/2 cogombre
1 pebrot vermell mitjà
herbes provençals
suc de llimona
sal i pebre vermell
oli d’oliva

Preparació:

Per a l’acompanyament: tallem el pebrot i el cogombre a trossos, i els salem. Aboquem un bon raig d’oli en una paella i posem al foc. Afegim els trossos de cogombre i de pebrot a la paella. Deixem coure durant uns minuts, remenant de tant en tant. Rectifiquem de sal en cas necessari. Retirm del foc un cop cuits.

Per a la carn: adobem el gall d’indi un parell d’hores abans amb una barreja feta a base d’herbes provençals, sal, pebre vermell i suc de llimona. Un cop adobada, la posem a la planxa ben calenta uns minuts. Couem a banda i banda, fins que estigui feta al punt desitjat. Retirem del foc i servim amb l’acompanyament.

Com podeu comprovar la preparació d’aquest plat és ràpida i senzilla. Espero que us animeu a fer-lo i gaudiu del gust suau i la textura tendre propis de la carn de gall d’indi. Bon profit!!!