Una variant d’amanida caprese

Ens trobem en ple estiu i aquest és un període de l’any en què venen de gust plats refrescants i sense gaires complicacions. És un moment de prendre molt líquid per hidratar el cos i, apart de l’aigua i les begudes, ho podem fer també ingerint sopes fredes, amanides fresques i fruites de tota mena.

En aquesta entrada vull fer un petit homenatge a la cuina italiana, de la qual sóc un fan, i parlar-vos d’una variant d’amanida caprese  (*) que vaig elaborar a casa fa uns dies. Com sabreu, aquesta amanida porta tomàquet, formatge mozzarella i alfàbrega fresca. En dic variant ja que la recepta que vaig preparar no és exactament igual que l’original. Com que en aquell moment no tenia alfàbrega, en lloc seu vaig fer servir orenga com a planta aromàtica.

El resultat és el que podeu veure a la foto. Reconec que el gust i la presentació són força diferents als de la recepta original, però a la cuina ja se sap que has de fer servir en cada moment allò que tens al rebost. En qualsevol cas, però, penso que aquesta variant va quedar també molt digna. A la fi, el més important és la qualitat i la frescor dels ingredients utilitzats. Ja friso per fer-ne una amb la recepta original amb uns tomàquets madurats a la planta,  acabats de collir, i unes quantes fulles d’alfàbrega fresca!!

Foto amanida caprese

Ingredients per a 2 persones:

2 tomàquets mitjans
125 gr. de formatge mozzarella
una cullereta d’orenga
oli d’oliva i sal

Recepta:

La recepta no pot ser més senzilla. Rentem bé els tomàquets, els tallem a rodanxes més aviat primes i en fem meitats de cada una d’elles, si volem fer una presentació com la de la foto. Tallem també el formatge mozzarella a rodanxes fines i partim cada una per la meitat. Ho disposem tot sobre una safata gran, per capes, primer els tomàquets i després la mozzarella pel damunt. Afegim una mica de sal, repartim l’orenga i amanim tot plegat, de forma generosa, amb un bon oli d’oliva. L’amanida ja estarà llesta per portar a taula. Que la gaudiu.

(*)  Es creu que el nom original prové de l’illa de Capri, que forma part de la regió italiana de la Campània. S’acostuma a servir com a entrant (antipasto).

Una pizza semicasolana

En aquesta entrada em ve de gust parlar d’una pizza que hem fet fa uns dies. En dic “semicasolana” perquè, tot i que ha estat feta a casa, per qüestió de conveniència he fet servir una massa de pa de les que ja venen preparades. Al mercat se’n poden trobar d’algunes marques que són força dignes i que ajuden a estalviar molt de temps. Evidentment, si disposem de temps i ganes no hi ha res comparable a una massa elaborada per un mateix.

Les pizzes són uns d’aquests aliments que s’agraeixen pel seu bon gust i la seva gran versatilitat. De fet la idea no pot ser més senzilla: es tracta de posar diversos ingredients sobre una base de massa de pa, disposats sobre una fina capa de salsa de tomàquet i recoberts amb una certa quantitat de formatge mozzarella, i deixar-los coure en un forn a temperatura elevada.

Per a mi, la gràcia de les pizzes és que hi pots afegir tota mena d’ingredients que et vinguin de gust. Tant poden ser verdures i hortalisses (pebrot, espàrrec, carbassó, carxofa, porro, etc.), com diferents tipus de carn i embotits (pernil dolç i salat, fuet, llonganissa, xoriç, salami, etc.), a més d’olives de tota mena, xampinyons i molts altres ingredients que se’ns ocorrin.

Foto pizza (1)Foto pizza (2)

Però és que a més ofereixen el gran avantatge d’adaptar-se al que tinguis al rebost i a la nevera en el moment de preparar-les. Així, per exemple, en aquesta que us mostro a les fotos vaig fer servir pebrot vermell, olives verdes, pernil dolç i pernil ibèric. Però la combinació podria haver estat qualsevol altra en funció, com dic, del què disposem en aquell moment.

Aquesta vegada he volgut posar dues fotos de la pizza. Una ja preparada amb tots els ingredients, però abans de coure-la, i l’altra una vegada cuita, després de passar el temps corresponent al forn. Ho he volgut fer per comparar com el procés de cocció modifica l’aspecte, la textura, la composició i la digestibilitat dels seus ingredients en origen. A mi això em resulta molt interessant i em permet valorar la gran funció que té la cuina a les nostres vides.

Per acabar voldria destacar un fet important: el gust i la qualitat d’una pizza elaborada a casa d’aquesta manera no tenen res a veure amb el de les pizzes fabricades industrialment que venen als supermercats. És un altre nivell. Proveu-ho, si no ho heu fet encara, i ja m’ho direu…. Bon profit!!!

Ingredients per a 3-4 persones:

1 base de pizza rectangular de 385 gr. (de les que ja venen preparades)
4 cullerades de salsa de tomàquet
1/2 pebrot vermell mitjà
un potet petit d’olives verdes farcides
60 gr. de pernil dolç
60 gr. de pernil ibèric
125 gr. de formatge mozzarella (els d’origen italià li donen un toc més genuí)
un raig d’oli d’oliva
un polsim d’orenga

Recepta:

Posar el forn a escalfar a 220º durant 10 minuts. Desenrotllar la massa ja preparada i estendre-la sobre una safata del forn. Posar la salsa de tomàquet per sobre i escampar-la fins a obtenir una fina capa homogènia. Afegir i repartir els ingredients que volgeu per sobre de la massa, després de tallar-los a trossos. Per últim afegir el formatge mozzarella, també tallat a trossos, i repartir-lo per tota la superfície, de forma més o menys regular. Posar la safata al forn i deixar coure la pizza durant uns 10-12 minuts. Retirar i deixar refredar una mica abans de servir.

Un petit truc:

Si afegiu un polsim d’orenga i un raig d’oli d’oliva per tota la superfície abans de coure aconseguireu un aspecte i un gust de la pizza encara més bons.